Vivim en un oceà d’ones electromagnètiques (radiacions). Procedeixen d’un eixam creixent d’artefactes electrònics, electrodomèstics i satèl·lits. Unes, com les emissions de ràdio i de televisió, porten dècades entre nosaltres. Altres, com les dels telèfons mòbils i dispositius wi-fi, s’han afegit recentment. Suposen un risc per a la salut? Hauríem d’estar preocupats?
Compteu, per un moment, el nombre d’aparells que teniu a la vostra llar que emeten ones electromagnètiques: forn de microones, comandament de TV, telèfon mòbil, sense fils, joguines de control remot, GPS cotxe, etc. L’espai que ens envolta és el canal que més tràfic d’informació suporta. Avui dia no hi ha cap racó del planeta on no arribin ones electromagnètics procedents d’algun tipus de sistema de comunicació. Això ha despertat l’interès, ben lícit, dels possibles efectes sobre la salut. Titulars de diaris i medis de comunicació com ara: “Usar móvil podría ser mortal”, “Los teléfonos móviles pueden provocar càncer”, “No se olvide de apagar el wi-fi por la noche”, ajuden a crear una alarma social injustificada en comptes d’analitzar racionalment el fenomen. És el que intentarem fer aquí perquè tragueu les vostres pròpies conclusions al respecte.
Fig 1. Quino. Historias de Quino (Un análisis del mundo).
Quina diferència hi ha entre les ones sonores, com el so, i les ones electromagnètiques, com la llum?
Una ona és una pertorbació que avança per un medi (un pare o mare corrents sortejant vianants i vehicles per arribar a l’hora a recollir els seus fills a l’escola, també es podria considerar). El so és una variació de la pressió de l’aire produïda per la vibració d’una corda o la llengüeta d’un instrument musical (guitarra, clarinet) o per uns plecs musculars (mal anomenats cordes vocals) allotjats a la laringe d’una persona. Les onades produïdes pel llançament d’una pedra a l’aigua també són del mateix tipus: ones mecàniques, materials.
Les ones electromagnètiques, com la llum que ens arriba del sol o les estrelles, són també ones però no del mateix tipus. Mentre el so necessita un medi per on propagar-se, aquestes ho poden fer també per l’espai buit. D’ones electromagnètiques n’hi ha una bona colla (fig. 2): des de les més energètiques, com els raigs gamma i X (els de les radiografies mèdiques), fins a les menys com les ones de TV i de ràdio, passant pels raigs ultraviolats (UVA) (a tenir molt en compte quan prenem el sol a l’estiu), els raigs infrarojos o la mateixa llum. Les ones electromagnètiques també s’anomenen radiacions, encara que existeixen radiacions que no són ones electromagnètiques com certes emissions radioactives que estan formades per partícules.
Què són les ones electromagnètiques (radiacions) ionitzants i no ionitzants?
Totes les ones transporten energia. Una mesura de la mateixa s’estableix a partir del nombre de vibracions per segon que té o freqüència. Es mesura en hertz (o cicles per segon). Així, l’energia de les ones electromagnètiques ultraviolades és més gran que la de les infraroges i menor que la dels raigs X. Les que emeten les antenes de telefonia mòbil estan entre 900 i 1800 megahertz (MHz, en el llenguatge sintètic de la física, equivalent a un milió de cicles per segons). Les vostres cadenes de ràdio favorites emeten, en la banda FM, ones ràdio entre els 88 i 108 MHz.
Com més gran és la freqüència, més gran és l’energia. Així, els raigs X són unes cinc mil vegades més energètics que la llum visible i deu mil milions de vegades més (sí, heu llegit bé) que les ones emeses pels telèfons mòbils.
Les ones que poden trencar molècules (raigs gamma i X) s’anomenen ionitzants mentre que les que no poden fer-ho per la seva energia inferior (ones de ràdio, microones, infraroig, llum, ultraviolat) s’anomenen ones o radiacions no ionitzants.
Fig 2. L’espectre electromagnètic: conjunt d´ones electromagnètiques.
Es perillosa la radiació electromagnètica?
El perill depèn del tipus d’ona i de la dosi (el tipus i la dosi, com passa sempre). Resulten perilloses les ones ionitzants, les que poden trencar les molècules del nostre cos. Si, per desgràcia, això passés amb les nostres cèl·lules (amb l’ADN, en concret), aquestes deixarien de funcionar com cal i podrien donar lloc a un càncer.
Val la pena saber que encara que un raig X pot trencar una molècula d’ADN, milers d’ones de llum no poden aconseguir-ho. Per comprendre-ho, podem pensar en la quantitat d’energia que cal per llençar una pedra des d’Horta a l’altra costat del Mediterrani (Turquia). Encara que tots els pares i mares i nens i mestres i personal d’Heura es coordinessin per llençar les seves pedres a l’hora, cap d’elles arribaria a l’altra vorera del mar.
El segon factor a considerar és el de la dosi que depèn, fonamentalment, del temps d’exposició a la radiació. Tots sabem el que passa si estem molta estona sense protecció prenent el sol per efecte de la radiació ultraviolada.
La distància a l’emissor és també fonamental: la intensitat de l’ona (energia que transporta per unitat de temps i de superfície) disminueix amb el quadrat de la distància a mesura que ens allunyem.
Fig 3. Quino. Historias de Quino (Un anàlisis del mundo).
Quins són els efectes de les radiacions sobre els éssers vius?
S’han realitzat molts estudis sobre els efectes biològics de les radiacions. Alguns demostren que l’exposició a dosis elevades d’ones ràdio i microones pot resultar perillós. Però existeix un llindar d’exposició per sota del qual no es detecten efectes perjudicials. Això explica que puguem exposar-nos a una dosi petita de raigs X (una radiografia a l’any, com a molt): el metge valora que el risc per la salut sigui més petit que els possibles beneficis. Hi ha una normativa oficial al respecte.
Tot i així, alguns experiments aïllats han detectat efectes biològics, especialment sobre el funcionament del sistema nerviós, per exposicions per sota dels nivells considerats segurs. No obstant, els comitès científics que analitzen el conjunt de tots els experiments realitzats conclouen, fins el moment, que no suposen un risc per la salut.
Poden les antenes alterar la son o provocar mals de cap?
Alguns estudis relacionen l’ús intensiu del mòbil amb el mal de cap. Però aquests resultats no s’han pogut contrastar (repetir i demostrar en les mateixes condicions, un requisit fonamental en ciència per acceptar-los). A més, es desconeix el mecanisme que el podria provocar. Recordem que hem dit que es tracta de radiacions no ionitzants.
Pel que fa a les antenes, no existeix, fins el moment, cap evidència de que puguin alterar la son o provocar mals de cap. Previsible donat que la dosi de radiació que rebem d’elles és menor que la dels mòbils. Ja ho sabeu, no val com excusa dir que: “l’antena de la teulada m’altera”. Els especialistes mèdics apunten a altres causes per explicar trastorns d’aquest tipus (estrès, etc.).
Quin risc té utilitzar un telèfon mòbil?
El principal risc derivat de l’ús del telèfon mòbil és en els accidents de trànsit. Ho diuen els experts. Anar distrets parlant pel mòbil mentre es condueix multiplica per 4 el risc de tenir un accident.
Fig 4. Capità! Ara no... Estic parlant pel mòbil...
Respecte de la radiació que emeten, no s’ha pogut demostrar que l’exposició per sota dels nivells que es consideren segurs suposi un risc per la salut. Hores d’ara, en concret, no s’ha pogut demostrar la seva relació amb qualsevol tipus de càncer o interrupcions de l’embaràs.
Mentre les investigacions segueixen, podeu prendre mesures de sentit comú que limitin dita exposició. La més radical: deixar d’utilitzar el telèfon mòbil. Jo no en tinc i no el trobo a faltar (utilitzo habitualment el correu electrònic). Altres: optar per telèfons amb potència d’emissió més baixa, retallar els temps de les trucades (per xerrar amb els amics, millor quedar en persona), etc.
I què hi ha del recent estudi (2011) presentat per l’Agència Internacional per a la Investigació del Càncer (IARC), on es classifiquen les radiacions dels mòbils com a possiblement cancerígenes pels humans?
A finals de maig de 2011, aquest organisme depenent de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) emetia un comunicat on s’afirmava que l´ús del mòbil “podria suposar algun risc” de contraure alguns tumors (cerebral i d’oïda). I que les proves eren “suficientment sòlides” com per incloure els telèfons mòbils en el grup 2B de la classificació d’agents cancerígens de la OMS. Tot això es podria resumir en un titular de diari sensacionalista: “El mòbil et pot matar” (si l’utilitzeu quan conduïu, sí, podríem afegir). Per tremolar, no?
Fig 5. El mòbil? Es col·loca del costat dret o de l’esquerre?
La base científica d’aquest estudi deixa molt que desitjar. La qualitat de les proves, com els mateixos autors admeten, és qüestionable. No hi ha tampoc proves concloents de causa-efecte. I, per tant, arribar a les conclusions que arriba sembla precipitat (no massa científic, s’ha de dir). Totes les proves acumulades fins ara en la literatura científica especialitzada, com ja hem dit, apunten en sentit contrari (informe Interphone de la OMS): no hi ha increment de càncer cerebral entre els usuaris de mòbil.
L’estudi no explica tampoc quin seria el mecanisme biològic pel qual l´ús del mòbil provocaria càncer. Portem algunes dècades d’exposició a aquestes radiacions i no hi ha hagut un boom de tumors cerebrals. Pel que sabem de física i biologia, no hi ha cap mecanisme conegut pel qual les ones electromagnètiques de telefonia mòbil, molt menys energètiques que la llum, puguin causar efectes sobre l’ADN.
La classificació dels mòbils en el grup de carcinogenitat 2B no ens hauria de preocupar massa (no més, en tot cas, que d’altres perills potencials amb els que convivim). En aquest mateix grup es troben el cafè i el fum dels tubs d’escapament dels cotxes. Elements amb els que convivim des de fa més temps que amb els mòbils (prendre cafè en una terrassa al costat dels cotxes i alhora parlar amb el mòbil, ha de ser dramàtic! Ja no dic res si el cafè és un “carajillo” i, a sobre, fumeu).
No obstant, no es pot descartar que una exposició continuada pugui representar a llarg termini un factor de risc. Al cap i a la fi, l´ús massiu de la telefonia mòbil és relativament recent. La OMS manté que encara és aviat perquè els estudis epidemiològics revelin, per sí mateixos, un potencial efecte cancerigen. Conclou que, en l’actualitat, no tenim proves fermes de que les radiacions emeses pels mòbils resultin nocives i que, per tant, no es pot desaconsellar la seva utilització. Ser prudents en l’ús i cercar estratègies, com les comentades, per minimitzar l’exposició a la radiació són els consells que els experts i les autoritats sanitàries recomanen.
Tractant-se de la salut, és millor aplicar sempre el principi de precaució però d’aquí a provocar alarma social sense un fonament sòlid hi ha tot un abisme. Tranquils, doncs.
I ara disculpeu, crec que em truquen... Però si jo no tinc mòbil!
Manel Moreno, pare de 2on i 4art
Per saber més:
¿Las ondas del mal? Programa de la sèrie Escépticos de la TV basca (ETB-2) emès
l’octubre de 2011
Antenas y salud, Monografías de los Museos Científicos Coruñeses MC2, 2002
Escobar, M. C., Úbeda, A.: Radiofrecuencias y salud, Investigación y Ciencia,
novembre 2011, p. 8-9
Monográfico Antenas y salud, ARP Sociedad para el avance del pensamiento crítico
