Gent de l'Heura: Els Nostres Avis i Àvies

El Francesc, avi de la Joana i la Martina, pel que fa al text; l'Anna, àvia del Samuel, pel que fa a la il.lustració: avís de nens de l'escola Heura que s'enfilen i de quina manera!

LA SERP

Ell era un noi normal

Amb estudis i treball

I estava independitzat;

Com un més, al capdavall.

No volia complicacions,

Ni tampoc volia problemes,

Per això poques vegades

Se li veia anar amb dones.

Però no penseu malament

No li agradaven les plomes

Era que en ser independent

Pensava que de moment

Estava bé sense dones

Mes amic dels animals,

Com sempre n’havia estat,

Va decidir-se a comprar

Un gos o qui sap si un gat.

Un dia que tenia festa

Tot content i espavilat

Es va adreçar a una tenda

On venien animals.

Allí hi havia de tot:

Gossos, gats, peixos, ocells,

Lloros de variats colors,

Conills, tortugues i serps,

Que li van colpir el cor.

Oblidant els gats i els gossos,

I la resta d’animals,

Es va corprendre d’un ofidi,

D’ulls preciosos i pell suau.

Va pagar el que li costava

La va ficar dins una bossa

I a casa la va portar,

Desitjant veure la serp

Per poder-la acariciar.

A partir d’aquell moment

Corprès d’ella com estava

Va viure sempre pendent,

Tot ben dormit la somiava.

La serp anava creixent

Tant, que veure-la espantava

Però no pas al seu amo

Que amorosit d’ella estava

Mentre estava al treball

Tan sols en la serp pensava

Desitjant tornar aviat

Per poder amanyagar-la

I la serp no feia res més

Que menjar i fer-se gran

I treure la seva llengua

Per llepar-lo de tant en tant

La gent i la família

Van començar a sospitar

Doncs el noi empitjorava

Dia a dia el seu semblant

Quan deixava el seu treball,

Ni tan sols s’acomiadava

Sortia sempre corrent,

Com malalt de bogeria.

I va arribar a ser tant

La ja quasi malaltia

Que li parlava a la serp

Pensant que ella l’entenia.

Però un dia en que enroscada

Al seu cos la serp estava,

L’animal, presa d’amor i bogeria

Li agafà el coll com una dama.

Va arribar a un punt la passió

Que ambdós es demostraven

Que ell va ser a la fi ben mort

Mentre la serp el llepava

Quan per fi el van trobar

També la serp morta estava

I ell la seguia mirant

Amb un somriure a la cara.

Moralitat:

L’amor, com tot en la vida,

S’ha de prendre en mesura

I assaborir-lo lentament

Perquè si no ho fas amb cura

Pot estrènyer-te com la serp.

Gent de l'Heura

La Maria Nota, mare de la Cèlia, de 3r, francesa de naixement i cuinera per amor a l'art, ens regalarà a partir d'ara amb unes receptes per llepar-nos els dits. Serà el nostre racó de cuina que anomenarem "QUI MENJA SOPES, SE LES PENSA TOTES". Com a inauguració, aquestes receptes aptes per als qui tenen problemes amb els ous:

Pastís de poma sense ou

Ingredients (per a 6 persones)

25 cl de llet

20g de mantega

150 g de farina

1 sobre de llevat

5 cullerades soperes de sucre

4 – 6 pomes

Foneu la mantega al microones.

En un  recipient, barregeu la farina, el llevat i el sucre. Feu un forat al centre i vesseu, a poc a poc, la barreja de llet i mantega fosa. Per aconseguir una massa homogènia, utilitzeu una batedora, la massa resultant hauria de ser prou líquida.

Peleu les pomes i buideu-ne el cor. Talleu-les en llenques fines o bé en trossets petits.

Poseu paper de cocció dins un motlle d’uns 26 cm de diàmetre (del qual en podreu prescindir en cas d’emprar un motlle de silicona). Si volguéssiu caramel·litzar el pastís, poseu una cullerada de sucre i unes gotes d’aigua. Repartiu primer els trossos de poma i llavors la massa.

Poseu-lo en un forn prèviament escalfat a 200º durant 25  minuts. Comproveu amb cura la cocció perquè no estigui massa fet i es ressequi.

Desemmotlleu un cop estigui fred. 

Pastís de vainilla i xocolata sense ous

Ingredients per a 6 – 8 persones

 Meitat de xocolata:

 100 g de farina

1 sobre de llevat

50 g de cacau en pols (preferible a la xocolata desfeta, perquè les dues masses tinguin la mateixa consistència)

80 g de sucre

1 pessic de sal

1 culleradeta de cafè sabor a triar: flor de taronger, licor de cafè, rom, ...

3 cullerades soperes d’oli

20 cl de llet/beguda de soja/nata (a triar)

Meitat de vainilla

150 g de farina

1 sobre de llevat

100 g de sucre

1 culleradeta de cafè d’aroma de vainilla

1 pessic de sal

3 cullerades soperes d’oli

20 cl de llet/beguda de soja/nata (a triar)

En dos recipients diferents, prepareu les dues masses per separat. Barregeu en ambdós casos, primer els ingredients secs i a banda els ingredients líquids, abans de barrejar-los tots dos plegats.

Escalfeu prèviament el forn a 175ºC

Unteu un motlle amb mantega (la qual cosa no caldrà si feu servir un motlle de silicona). Vesseu les masses, alternant la de xocolata amb la de vainilla, per tal de donar un efecte marbrejat.

Temps de cocció: uns 85 minuts (a 175ºC). Desemmotlleu un cop estigui fred.

Roures i guepards

Vet aquí que l’any passat, els nens de p4 (Els Óssos Polars) van portar glans de la seva excursió al Montseny i en lloc de deixar-los escampats per casa (com sol ser habitual), la Irene i la seva família (el Manel, la Cristina i la Rita), van tenir la brillant idea de plantar-los en un test i, un any després, tenien quatre brots de roure d’allò més prometedor!

Però no contents amb això, van decidir engrescar la resta de pares de la classe (ara de P5) per anar tots junts al Montseny per tornar aquests joves arbres al seu lloc d’origen. Així doncs, es va acordar una data i es va contactar amb les autoritats del Parc Natural per obtenir els permisos necessaris per portar a terme l’aventura.

Així doncs, el diumenge 27 de novembre, 20 famílies de P5 (Els Guepards), acompanyats per un guarda forestal del Parc Natural del Montseny, varem plantar 4 arbres (una de les coses que, diuen, s’ha de fer a la vida). És més: es van enregistrar les coordenades del indret per poder tornar-hi d’aquí uns anys. Què n’és de gran, la tecnologia d’avui dia!

Després, varem fer una celebració on no va mancar de res: un bon pícnic, tertúlies de sobretaula, partits de futbol diversos, caminades per la muntanya, jocs ... fins i tot una festa d’aniversari (la del Ivan i la Zoe). La jornada va acabar amb la sensació d’un vincle entre nosaltres enfortit: havíem fet una cosa molt bonica, per als nostres fills, per a nosaltres i per a la natura. Avui la mare terra té quatre fills més!

Gràcies des d’aquí a les mares dels guepards que van posar l’energia perquè aquesta experiència fos possible: a la Cristina, per plantar les llavors i tenir delicada cura dels brots; a la Laia, per les seves gestions amb les autoritats del Parc, i a la Mònica, per aconseguir acordar la data millor per a la majoria de les famílies.

Quin diumenge! Tant de bo la iniciativa us hagi agradat i us animi a participar més a l’escola i així crear-ne més vincles. Val la pena!

Us deixem amb el reportatge fotogràfic...

 El roure surt de Plaça Eivissa

 El roure arriba al Montseny

On el plantem?

 Aquest és un bon lloc.

Fet!

Gent de l'Heura: L'Eugeni ens apadrina

AMPAdrinar una revista!!

Afortunadament al barri tenim un monstre “verbívor” que ha exercit el seu mestratge i seguint la crida he pensat en el joc de paraules del títol, no com un joc del talent,  sinó com un simple “mal menor”. Estic nerviós i és que no us puc negar que em fa una tremenda il·lusió apadrinar aquest ressorgiment digital de la revista de l’AMPA. És a dir “ampadrinar” L’Enfila’t.

Recordo amb enveja sana quan el juny de 1999 vaig tenir a les mans el primer Enfila’t. El seu disseny, la seva estructura, el seu format. No recordava una qualitat tan exquisida entre les publicacions similars que havia vist fins aleshores.  En aquest primer número el van seguir gairebé trenta més. Va ser trist haver d’acceptar que temporalment deixava d’editar-se la revista. Afortunadament ha estat, només, un punt i seguit.

Ara, el dia 15 veu la llum la versió digital de l’Enfila’t i jo, que sóc de paper, em pregunto si aquest invent (ho sento Manel “paredelArielidelaDuna” si el terme s’usa de manera inadequada) serà una solució de futur. Desitjaria apostar decididament pel sí. Aparentment, la rebem a casa, segurament  també la podrem anar a buscar  al lloc web adequat, estalviem paper, feina de muntatge i d’impressió  i ens permet interactuar al moment. Això sí, ens obliga a dependre d’un altre invent, ja que parlem de gegants i de gegantes, d’un invent d’enorme transcendència, un terminal amb connexió a Internet.

L’ IEC, el diccionari de l’Institut d’Estudis Català, diu que apadrinar és fer de padrí. Una de les seves definicions afirma que això de fer de padrí va de presentar  o acompanyar algú que rep un honor. En aquest cas, l’honor és del padrí i de tota la comunitat de l’escola Heura, que veu com l’Enfila’t torna a treure brots d’informació, d’il·lusió i de moltes ganes de compartir amb tothom una nova etapa, la digital.

Un parell de coses per acabar. La primera, que m’encanta compartir article amb el Francesc i les seves fantàstiques històries de gegantes; enteneu-me, de construir gegantes. La segona, que en nom de les moltes persones que han fet créixer l’Enfila’t, avui en parli de tres. Al Ton Clapés li devem el nom i l’impuls inicial. Al Santi Santiago, ex-pare de l’escola li devem el disseny atractiu i modern. I finalment, a la Marta Bach li devem, haver agafat el testimoni i portar-lo tan lluny com va poder.

Llarga vida i moltes ganes al nou equip de redacció i que nosaltres amb un simple “Clic!!” ho puguem veure, ho puguem llegir.

Eugeni