Eureka: Fites que ens fan crèixer!

Qualsevol dia és bo per celebrar alguna cosa (que comença la primavera, que el nostre equip favorit guanya una competició). Una efemèride és la celebració d’un fet important. En el cas dels científics, la seva data de naixement o mort o la data de publicació d’algun treball seu cabdal  és objecte de recordatori i celebració. Així l’any 2005 es commemorà el centenari de la publicació  de tres treballs fonamentals per part de l’Albert Einstein (es va aprofitar per celebrar l’any internacional de la física). El 2009 es commemorà que feia 400 anys que Galileu va realitzar la primera observació astronòmica amb un telescopi (va ser l’any internacional de l’astronomia). L’any 2011 coincidí amb el centenari del lliurament del Premi Nobel de Química a Marie Curie (fou l’any internacional de la Química). 

Per qualsevol dia de l’any sempre trobarem algun científic que hagi nascut o hagi mort o hagi fet alguna contribució rellevant. En aquesta nova secció de l’Enfila’t recordarem a científics de vàlua reconeguda. Persones realment importants que han deixat la seva marca en la història de la ciència i la tecnologia. I que es mereixen, no la fama (hi ha molts famosos i famosets que surten als medis de comunicació dia si dia també sense cap mèrit que els avali, més bé al contrari) si no el reconeixement de la seva tasca per eixamplar i estimular el coneixement.


Alan Turing, matemàtic i informàtic

Enguany és commemora el centenari del naixement d’un dels pares de la informàtica, el matemàtic britànic Alan Turing (1912, Londres; 1954, Wilmslow). Era fill d’un funcionari britànic destacat en l’Índia. De ben petit ja va mostrar el seu enginy i interès pels trencaclosques i el números. Es diu que va aprendre a llegir en només tres setmanes. Amb 16 anys llegia (i entenia) els treballs de l’Albert Einstein (un dels físics més famosos de l’època) El seu primer amor va ser un company d’escola (sí, l’Alan era homosexual). La seva mort sobtada el va afectar profondament. Es va fer ateu.

Fig. 1. El Pilot ACE (Automatic Computer Engine -Motor de Computació Automàtica-), un dels primers ordinadors britànics dissenyat per l’Alan Turing. (Computer History Museum)

Donada la seva poca predisposició per les humanitats, va suspendre els exàmens finals vàries vegades (si un suspèn no està tot perdut, sempre es pot acabar sent bo en un altre camp). I va entrar en una escola universitària (el King’s College de la Universitat de Cambridge) que no era la que volia. Allà acabaria sent professor el 1935. Tres anys més tard va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Princeton. 

En un treball de 1936 (tenia 24 anys, i és que el que no es fa de jove...) ja va introduir un concepte nou, avui anomenat Màquina de Turing: una màquina capaç de realitzar qualsevol problema matemàtic que es pogués representar mitjançant un conjunt d’ordres o instruccions (algorisme). En la seva tesi (1938) introduí la idea de la màquina oracle que permetia estudiar problemes que no tenien una solució mitjançant algorismes. 

Durant la Segona Guerra Mundial, l’Alan va ser un dels principals investigadors que va participar en desxifrar els codis secrets que els nazis utilitzaven en les seves comunicacions. Les seves contribucions matemàtiques van contribuir a trencar els codis de la màquina de xifratge Enigma dels alemanys i anticipar els seus moviments i atacs militars (fig. 2). Va dissenyar una màquina elèctric-mecànica que permetia simplificar moltíssim les claus enigma candidates. La bomba de Turing, així es deia, era l’eina principal que els criptògrafs aliats utilitzaven per llegir les transmissions d’Enigma (rieu-vos ara de les pel·lícules d’espies). Com tot servei secret, els treballs de Turing de ruptura de codis no es van fer públics fins molt després, l’any 1970. Ni la seva família ni amics tenien constància del seu treball per l’exèrcit aliat (com els superherois que no reben mai reconeixement per les seves accions).

Fig. 2. Una màquina Engima nazi en acció, abaix a l’esquerr. (Wikipedia)

Els estudis en computació de l’Alan van servir, entre moltes aplicacions (fig. 1), per la construcció al 1943 de la primera computadora electrònica programable, Colossus. Al 1949 va treballar en el programari (software) d’una de les primeres computadores electròniques del món amb el programa emmagatzemat en la mateixa màquina: la Manchester Mark I (dades només pels amants de la informàtica: tenia una memòria principal (RAM) de 1280 bytes i emmagatzemava en memòria 3750 paraules. Sumava en 1,8 milisegons i trigava molt més en multiplicar. Compareu això amb les prestacions del vostre ordinador portàtil!).  

Fig. 3. El Test de Turing (1950): la màquina supera la prova si l’humà que fa les preguntes és incapaç de descobrir que és una màquina. (Wikipedia)

En un article de 1950 va tractar el problema de la intel·ligència artificial i proposà una prova estàndard (el Test de Turing) per tal de demostrar la intel·ligència d’una màquina (fig.3). L’Alan va escriure un programa per jugar a escacs (1952). Com a l’època no hi havia cap màquina prou potent per executar-lo, ell mateix simulava el funcionament de l’ordinador: trigava més d’una hora i mitja en fer un moviment! (desesperant)

Al 1952, la seva carrera professional es va truncar en ser acusat i processat per la seva homosexualitat (il·legal al Regne Unit en aquesta època). Fou condemnat. Se li donà l’opció d’anar a la presó o de sotmetre’s a un tractament hormonal. Escollí la segona i va acabar amb greus alteracions fisiològiques. Dos anys després moriria per enverinament en menjar-se una poma amb cianur. Oficialment, va ser un suïcidi però no està del tot clar. Malgrat les iniciatives populars, el Parlament britànic ha desestimat l’indult del científic (la darrera, aquest mateix any 2012). (Aquesta és l’Europa tan avançada que ens venen!) 

Qualsevol que es dediqui avui en dia a la informàtica sigui professionalment o com a usuari, té un deute amb aquest científic.

Pels que us  agrada el cinema i la literatura, aquí van un parell de referències a l’aparició de Turing, bé d’alguna de les seves aportacions, a la ficció. Si heu vist el film Blade Runner (1982), pot ser recordareu l’ús d’un test de nom força rar: prova de Voight-Kampff. Doncs bé, és fictici però està inspirat en el test de Turing i al film el fan servir per detectar i distingir els androides (replicants Nexus 6) dels éssers humans. A partir d’una bateria de preguntes i mesurant les variacions de les funcions corporals (respiració, ritme cardíac, moviment dels ulls, temps de reacció), Rick Deckard (Harrison Ford) intenta descobrir si la Rachael (Sean Young) és o no humana. L’acció transcorre a Los Angeles, l’any 2019. Ja queda poc... (fig. 4).

Fig. 4. El test de Turing a Blade Runner: http://www.youtube.com/watch?v=idsLV5AJyDk

A la novel·la Neuromante (1984) de Willian Gibson, pionera en la introducció de les xarxes informàtiques (Internet), es menciona la Policia Turing, que vigila l’aparició d’intel·ligències artificials al ciberespai. Més que vigilar-les caldria promocionar-les: intel·ligència sigui humana o artificial, és el que ens fa falta.

Per saber més:

·         Leavitt, D.: Alan Turing: el hombre que sabía demasiado, Antoni Bosch,  Barcelona (2008)

·         Lehoz-Beltra, R.: Turing: del primer ordenador a la inteligencia artificial, Nivola, Madrid (2009)

·         Singh, S.: Los códigos secretos, Debate, Barcelona (2000)

·         Wikipedia

SABIES QUE...? Una mica d'història sobre gegants i gegantes.

Els nostres avantpassats, prou valents, sí, però una mica supersticiosos, van trobar una manera imaginativa d’afrontar el que per a ells era inexplicable i que, en definitiva, no eren més que les forces de la natura, molt lluny encara de ser enteses: representar éssers fantàstics de tota mena; entre els quals els gegants tindrien un protagonisme indiscutible.

Aquesta aterridora grandària és la que s’atribueix als colossos, titans i ciclops esmentats a la mitologia i literatura grega; als pobles bàrbars de la inhòspita Àsia (identificats genèricament com a Gog i Magog) i a en Goliat, de la Bíblía i, com no, a Sant Cristòfol.

L’Església, que tenia en la celebració del Corpus Cristi un motiu de manifestació religiosa i alhora didàctica (ss XIV); amenitzava les processons amb el que s’anomenaven “entremesos” (passos teatrals a tall d’il.lustració de passatges bíblics que es feien sobre “roques o castells”, els antecedents de les carrosses de les cavalcades actuals), i, és clar, va aprofitar aquells elements de figuració precristiana tan ben assimilats.

És doncs, del 1424, que data el primer document on apareixen gegants en una processó (del Corpus, a Barcelona): un “goliat”(amb un aspecte terrorífic: pelut, grotesc, “el mal” que seria vençut pel bé) i un “santcristòfol” (aquest sobre xanques, que, tot i l’alçària, un home mai fa tanta por).

La bona acollida i la ràpida expansió van fer que aquestes processons es convertissin en un gran esdeveniment social, al qual s’hi van anar afegint altres estaments, especialment amb motiu dels fastos per la Canonització de Sant Ramon de Penyafort (1601). I és que això de beatificar un sant barceloní va ser tan sonat que va significar la primera manifestació ciutadana festiva on els gegants i les gegantes no hi podien faltar.

La primera geganta, la parella del gegant de la Ciutat de Barcelona, ja havia fet la seva aparició el 1568 (és ben curiós: elles tan bufones sempre –i a la moda!- i ells tan temibles)

Però després va venir el Decret de Nova Planta i les restriccions, que a la llarga van ser aplicades a la Ciutat de Barcelona amb tot rigor (1780), i es van acabar les processons, els entremesos i les manifestacions al carrer. I l’Església, que considerava ja els entremesos massa grotescos i irrespectuosos, s’hi va avenir.

Per poc temps, afortunadament, doncs el 1798, amb motiu del Carnestoltes, un altre Capità General de Catalunya, (el duc Agustí de Lancaster, home donat a la festa, pel que sembla) va accedir al prec de fer ballar un gegantó i després, als gegants, amb motiu del Corpus. Era l’any de la inauguració de la nova Rambla, la part central de la qual va ser batejada per la Ciutat com a “terrat”, per oposició al lateral o “camí” (sense urbanitzar): sí, d’aquí la cançó dels gegants del Pi (que ballen pel camí) i de la Ciutat (que ho fan pel terrat ... i és que en el món dels gegants hi ha protocols). Els gegants tornaven a fer el seu paper a la festa i al carrer. Primer les parròquies i gremis es van afanyar a fer els seus, seguits ben aviat per les comissions de festes i associacions de veïns i comerciants. Al 1902, per a les Festes de la Mercè es va fer un concurs de gegants que va servir per rellançar definitivament el món geganter a tota Catalunya.

Sí, va venir la guerra civil, i molts gegants van ser destruïts, i després, novament la repressió. Però amb la democràcia, i la recuperació del carrer com a espai de festa, el fenomen geganter havia de revifar el seu protagonisme d’antany.

De gegants n’hi ha molts: majestuosos o grotescos o fins i tot de vegades són “coses” perquè representen una comarca o un poble (n’hi ha en forma de calçot o de bóta de vi!). També: petits (els gegantons) per a no fer patir els nens i alhora animar-los a portar-los ells mateixos, o amb llargs braços (d’escuma!) per a repartir canya entre la gent. I a fora de Catalunya, al món: si bé allò que fa únics els nostres és que ballen (la resta són tan grans -10 m, fins i tot- que només poden sortir de passeig damunt de vehicles), interactuen, perquè la seva ànima no ha deixat mai de ser la del poble.

I més: que donat que han estat presents en la tradició i cultura des de temps tan llunyans, ens han regalat amb un gran patrimoni (balls, músiques, protocols!), un llegat d’oficis artesans (escultors, modistes, perruquers) i artistes populars (músics, portadors-balladors).

Ja ho sabeu, doncs: en sortir i fer passejar i ballar la nostra Heura, feu història ...

I si en voleu saber més aquí us deixem una mica de bibliografia sobre gegants i gegantes per a grans i petits:

PER ALS LECTORS MÉS PETITS DE LA CASA

“Gegants i capgrossos” Ed Barcanova. Col El Bosc de Colors (6,25€)

D’Estel Baldó, Rosa Gil i Maria Soliva

Del taller al carrer, dels secrets que s’amaguen sota les llargues faldilles a la gatzara que provoquen arreu. Alegres il.lustracions i text en lletra de pal i també lligada per primers lectors, sigui quin sigui el seu ritme: segur que s’esgrescaran!

PEL ALS LECTORS JA MÉS AVESATS

“El ball de la geganta” Ed La Galera. Col Popular (9,00 €)

Joles Senell (text), Fina Rifà (il.lustracions)

En el món geganter es diu que el geganter no porta el gegant sinó que és el gegant (en aquest cas geganta) qui porta el geganter ... potser sí, potser no ... aquesta geganta sembla que té una relació més que especial amb el seu geganter,  i ¡ai!, quan aquest li diu que l’edat no el permet treure-la més a ballar ...

PER ALS LECTORS CONSUMATS

“Petita Història dels gegants i gegantes de Catalunya” Ed Mediterrània (nº 198) (6,00 €)

Nicolàs Alonso (text), Pilarín Bayés (il.lustracions)

Qui (o què, en aquest cas) millor que el rellotge del campanar d’una plaça major per explicar la història dels protagonistes de les festes del poble ... aquí descobrireu molts secrets del món dels gegants

PER A TOTA LA FAMÍLIA

“El llibre dels Gegants de la Ciutat” Ajuntament de Barcelona (10,00 €)

La història, sí, però barrejada amb l’anècdota, amb molta més informació i unes fotografies precioses. Després de la seva lectura esperareu en candeletes la propera cita de la nostra Heura per presumir ...