Els nostres avantpassats, prou valents, sí, però una mica supersticiosos, van trobar una manera imaginativa d’afrontar el que per a ells era inexplicable i que, en definitiva, no eren més que les forces de la natura, molt lluny encara de ser enteses: representar éssers fantàstics de tota mena; entre els quals els gegants tindrien un protagonisme indiscutible.
Aquesta aterridora grandària és la que s’atribueix als colossos, titans i ciclops esmentats a la mitologia i literatura grega; als pobles bàrbars de la inhòspita Àsia (identificats genèricament com a Gog i Magog) i a en Goliat, de la Bíblía i, com no, a Sant Cristòfol.
L’Església, que tenia en la celebració del Corpus Cristi un motiu de manifestació religiosa i alhora didàctica (ss XIV); amenitzava les processons amb el que s’anomenaven “entremesos” (passos teatrals a tall d’il.lustració de passatges bíblics que es feien sobre “roques o castells”, els antecedents de les carrosses de les cavalcades actuals), i, és clar, va aprofitar aquells elements de figuració precristiana tan ben assimilats.
És doncs, del 1424, que data el primer document on apareixen gegants en una processó (del Corpus, a Barcelona): un “goliat”(amb un aspecte terrorífic: pelut, grotesc, “el mal” que seria vençut pel bé) i un “santcristòfol” (aquest sobre xanques, que, tot i l’alçària, un home mai fa tanta por).
La bona acollida i la ràpida expansió van fer que aquestes processons es convertissin en un gran esdeveniment social, al qual s’hi van anar afegint altres estaments, especialment amb motiu dels fastos per la Canonització de Sant Ramon de Penyafort (1601). I és que això de beatificar un sant barceloní va ser tan sonat que va significar la primera manifestació ciutadana festiva on els gegants i les gegantes no hi podien faltar.
La primera geganta, la parella del gegant de la Ciutat de Barcelona, ja havia fet la seva aparició el 1568 (és ben curiós: elles tan bufones sempre –i a la moda!- i ells tan temibles)
Però després va venir el Decret de Nova Planta i les restriccions, que a la llarga van ser aplicades a la Ciutat de Barcelona amb tot rigor (1780), i es van acabar les processons, els entremesos i les manifestacions al carrer. I l’Església, que considerava ja els entremesos massa grotescos i irrespectuosos, s’hi va avenir.
Per poc temps, afortunadament, doncs el 1798, amb motiu del Carnestoltes, un altre Capità General de Catalunya, (el duc Agustí de Lancaster, home donat a la festa, pel que sembla) va accedir al prec de fer ballar un gegantó i després, als gegants, amb motiu del Corpus. Era l’any de la inauguració de la nova Rambla, la part central de la qual va ser batejada per la Ciutat com a “terrat”, per oposició al lateral o “camí” (sense urbanitzar): sí, d’aquí la cançó dels gegants del Pi (que ballen pel camí) i de la Ciutat (que ho fan pel terrat ... i és que en el món dels gegants hi ha protocols). Els gegants tornaven a fer el seu paper a la festa i al carrer. Primer les parròquies i gremis es van afanyar a fer els seus, seguits ben aviat per les comissions de festes i associacions de veïns i comerciants. Al 1902, per a les Festes de la Mercè es va fer un concurs de gegants que va servir per rellançar definitivament el món geganter a tota Catalunya.
Sí, va venir la guerra civil, i molts gegants van ser destruïts, i després, novament la repressió. Però amb la democràcia, i la recuperació del carrer com a espai de festa, el fenomen geganter havia de revifar el seu protagonisme d’antany.
De gegants n’hi ha molts: majestuosos o grotescos o fins i tot de vegades són “coses” perquè representen una comarca o un poble (n’hi ha en forma de calçot o de bóta de vi!). També: petits (els gegantons) per a no fer patir els nens i alhora animar-los a portar-los ells mateixos, o amb llargs braços (d’escuma!) per a repartir canya entre la gent. I a fora de Catalunya, al món: si bé allò que fa únics els nostres és que ballen (la resta són tan grans -10 m, fins i tot- que només poden sortir de passeig damunt de vehicles), interactuen, perquè la seva ànima no ha deixat mai de ser la del poble.
I més: que donat que han estat presents en la tradició i cultura des de temps tan llunyans, ens han regalat amb un gran patrimoni (balls, músiques, protocols!), un llegat d’oficis artesans (escultors, modistes, perruquers) i artistes populars (músics, portadors-balladors).
Ja ho sabeu, doncs: en sortir i fer passejar i ballar la nostra Heura, feu història ...
I si en voleu saber més aquí us deixem una mica de bibliografia sobre gegants i gegantes per a grans i petits:
PER ALS LECTORS MÉS PETITS DE LA CASA
“Gegants i capgrossos” Ed Barcanova. Col El Bosc de Colors (6,25€)
D’Estel Baldó, Rosa Gil i Maria Soliva
Del taller al carrer, dels secrets que s’amaguen sota les llargues faldilles a la gatzara que provoquen arreu. Alegres il.lustracions i text en lletra de pal i també lligada per primers lectors, sigui quin sigui el seu ritme: segur que s’esgrescaran!
PEL ALS LECTORS JA MÉS AVESATS
“El ball de la geganta” Ed La Galera. Col Popular (9,00 €)
Joles Senell (text), Fina Rifà (il.lustracions)
En el món geganter es diu que el geganter no porta el gegant sinó que és el gegant (en aquest cas geganta) qui porta el geganter ... potser sí, potser no ... aquesta geganta sembla que té una relació més que especial amb el seu geganter, i ¡ai!, quan aquest li diu que l’edat no el permet treure-la més a ballar ...
PER ALS LECTORS CONSUMATS
“Petita Història dels gegants i gegantes de Catalunya” Ed Mediterrània (nº 198) (6,00 €)
Nicolàs Alonso (text), Pilarín Bayés (il.lustracions)
Qui (o què, en aquest cas) millor que el rellotge del campanar d’una plaça major per explicar la història dels protagonistes de les festes del poble ... aquí descobrireu molts secrets del món dels gegants
PER A TOTA LA FAMÍLIA
“El llibre dels Gegants de la Ciutat” Ajuntament de Barcelona (10,00 €)
La història, sí, però barrejada amb l’anècdota, amb molta més informació i unes fotografies precioses. Després de la seva lectura esperareu en candeletes la propera cita de la nostra Heura per presumir ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada