dijous, 29 de març del 2012

Editorial

Com ja comença a ser costum, amb la imminència de les vacances, arriba a l'Heura l'Enfilat. Setmana Santa, Pasqua: que ningú s'estranyi doncs del protagonisme dels ous en aquest exemplar, tant per la seva presència (en la secció de jocs de ciència) com per la seva absència (en les receptes de cuina)!

I com és també primavera, ens deixem encomanar de la seva energia renovadora i estem d'estrena, amb nous col.laboradors i noves seccions (cuina, història de la ciència i un consultori!). Com s'enfila, l'Enfila't!

Agraïments al Manel, la Maria i la Marta per les seves aportacions, a la gent del Caliu per la seva generositat també amb nosaltres, i a l'Eugeni per fer-nos l'ullet des de La Fulla Trencada.

A enfilar-se i fins aviat!!

La Comissió de l'Enfila't

Núria Bou
Marcos Cuenca
Mònica Manso
Eva Nabau

En portada


EL CALIU DE LA GENT DEL BARRI

Com recordareu, “el Caliu” és el projecte que va guanyar la darrera convocatòria de l’”Heura Solidària”. Per aquesta raó, en la darrera Assemblea varem tenir l’ocasió de conèixer-lo millor en l’exposició que se’n va fer per part de la Sònia Núñez, una de les voluntàries que hi col·labora; perquè de fet, molts de nosaltres ja en teníem referències de la seva existència donat que “El Caliu” és, en part, obra de la gent del nostre barri.



L’inici d’aquest projecte és a l’octubre del 2010. Se celebrava el 750è aniversari de la inauguració de la parròquia de Sant Joan d’Horta i el seu mossèn va voler crear alguna cosa amb aquest motiu, que perdurés en el temps. Eren els inicis de la crisi i donat que hi havia un nombre creixent de persones que recorria a la parròquia per demanar ajuda, la idea va anar en aquesta direcció.

Es van posar d’acord els cinc rectors de les parròquies del mateix arquebisbat, es va definir el projecte i es van aconseguir els recursos: el mossèn de la parròquia de Sant Joan d’Horta va cedir el local, l’Obra Social de La Caixa va aportar 6.000 € que es van invertir en fer l’obra de condicionament necessària (la cuina) i Càritas va ajudar a comprar els primers aliments. També, es va intentar fer socis amb unes petites quotes per tal de poder pagar les despeses fixes (llum, aigua i gas).

Però és la gent del barri la que ha consolidat el seu funcionament: botiguers (“Artpan” proporciona a diari 30 barres de pa acabades de fer, “Antonijoan”, embotit; o la contribució de l’Associació de Comerciants mitjançant el calendari solidari i altres, del mercat), els moviments solidaris del barri (com el Phorta Solidària al Caliu Màgic) i la gent, les persones, que col·laboren amb diners, amb aliments i amb el que sap fer.

Actualment, un eixam extraordinari de voluntaris fan possible la logística necessària perquè cada dia de l’any, una mitja de 120 a 140 persones puguin almenys esmorzar (70.000  esmorzars s’han servit fins avui). Homes, dones, joves, grans, jubilats i treballadors, que combinen aquesta labor amb la seva feina o l’atenció a les seves famílies. Que cuinen, que serveixen, que netegen, que s’organitzen per recollir el menjar d’allà on vingui, que mantenen el magatzem, que treballen per aconseguir subvencions, ... Gent a diari que hi és amb alegria i ànim per ajudar.


Es treballa per tenir i després per compartir des la convicció de que són moments difícils i ens hem d’ajudar. Com diu la Sònia: “Som un reflex del perfil de la nova pobresa, de la nova realitat. Nosaltres tenim les nostres pròpies estadístiques i el que ens estan dient és el que tenim aquí. Fa tres anys alguna d’aquesta gent comprava al mercat i ara són els que han de rebre ajuda. Molta immigració està tornant al seu país d’origen perquè aquí no poden viure d’aquesta manera. Hi ha molta més gent al carrer, molta més gent desnonada, molta més gent amb necessitats econòmiques. Això és el que vivim aquí dia a dia

És una realitat al nostre barri i la seva proximitat ens fa prendre una consciència més directa: en èpoques com aquesta, el més solidari és el que també ho està vivint.

Però el projecte del Caliu és encara més ambiciós: ja des dels seus orígens, la idea era fer de l’aliment el vehicle per acostar-se a la persona. La gent necessita menjar, però també que se’ls tingui en compte per tal de recuperar l’autoestima. Se’ls dona així una atenció personalitzada: medicaments, cura sanitària, ajuda en els tràmits burocràtics i judicials. No es tracta d’almoina sinó d’un punt d’inflexió: avui uns poden ajudar i els altres rebre l’ajuda, però demà això pot ser ben diferent. Per això a “la República Independent del Caliu” -com diu la Sònia- tothom és igual i per això rebut amb una festa, una abraçada ... un caliu.

Gent de l'Heura

La Maria Nota, mare de la Cèlia, de 3r, francesa de naixement i cuinera per amor a l'art, ens regalarà a partir d'ara amb unes receptes per llepar-nos els dits. Serà el nostre racó de cuina que anomenarem "QUI MENJA SOPES, SE LES PENSA TOTES". Com a inauguració, aquestes receptes aptes per als qui tenen problemes amb els ous:

Pastís de poma sense ou

Ingredients (per a 6 persones)

25 cl de llet
20g de mantega
150 g de farina
1 sobre de llevat
5 cullerades soperes de sucre
4 – 6 pomes

Foneu la mantega al microones.

En un  recipient, barregeu la farina, el llevat i el sucre. Feu un forat al centre i vesseu, a poc a poc, la barreja de llet i mantega fosa. Per aconseguir una massa homogènia, utilitzeu una batedora, la massa resultant hauria de ser prou líquida.

Peleu les pomes i buideu-ne el cor. Talleu-les en llenques fines o bé en trossets petits.

Poseu paper de cocció dins un motlle d’uns 26 cm de diàmetre (del qual en podreu prescindir en cas d’emprar un motlle de silicona). Si volguéssiu caramel·litzar el pastís, poseu una cullerada de sucre i unes gotes d’aigua. Repartiu primer els trossos de poma i llavors la massa.

Poseu-lo en un forn prèviament escalfat a 200º durant 25  minuts. Comproveu amb cura la cocció perquè no estigui massa fet i es ressequi.

Desemmotlleu un cop estigui fred. 

Pastís de vainilla i xocolata sense ous









Ingredients per a 6 – 8 persones
 Meitat de xocolata:
 100 g de farina
1 sobre de llevat
50 g de cacau en pols (preferible a la xocolata desfeta, perquè les dues masses tinguin la mateixa consistència)
80 g de sucre
1 pessic de sal
1 culleradeta de cafè sabor a triar: flor de taronger, licor de cafè, rom, ...
3 cullerades soperes d’oli
20 cl de llet/beguda de soja/nata (a triar)

Meitat de vainilla

150 g de farina
1 sobre de llevat
100 g de sucre
1 culleradeta de cafè d’aroma de vainilla
1 pessic de sal
3 cullerades soperes d’oli
20 cl de llet/beguda de soja/nata (a triar)

En dos recipients diferents, prepareu les dues masses per separat. Barregeu en ambdós casos, primer els ingredients secs i a banda els ingredients líquids, abans de barrejar-los tots dos plegats.

Escalfeu prèviament el forn a 175ºC

Unteu un motlle amb mantega (la qual cosa no caldrà si feu servir un motlle de silicona). Vesseu les masses, alternant la de xocolata amb la de vainilla, per tal de donar un efecte marbrejat.

Temps de cocció: uns 85 minuts (a 175ºC). Desemmotlleu un cop estigui fred.

dimecres, 28 de març del 2012

Cabòries Heurístiques

NENS, JOCS I CREATIVITAT

Calen joguines per jugar?

Quan era petita moltes vegades jugava sense joguines. Tan sols amb la imaginació creava un món de fantasia increïble.

Vaig créixer en un poble molt petit i en aquella època (no fa pas tant), més o menys a l´alçada dels anys vuitanta, tots els nens i nenes teníem joguines i no ens faltava de res. Probablement com la majoria de nens d´avui dia. Però el que sí és cert i en el que noto la diferència de la meva infantesa i de la infantesa dels nens del s. XXI, és que ara als nens els costa més jugar sols. A sols em refereixo: sense Rayos Mc Queen, sense Bakugans, sense Hello Kittys,... I és que es pot jugar amb ben poca cosa.

Recordo que amb una amiga meva creàvem mons imaginaris.

Una vegada al jardí de casa vam crear una “balsa”. Amb la llenya que teníem per a la llar de foc vam fer com una “balsa” i ens vam imaginar que el jardí era el mar. Es feia fosc i vam posar una espelma i un pal amb un tros de tela estripada. De sobte el vent bufava i per uns moments la ment es perdia enmig d´un oceà  i allí estàvem disposades a lluitar contra el mar, el vent, i les inclemències de la natura per poder tornar a casa. Va ser màgic.


Una altra vegada, i en una petita disputa de germans, ens van castigar al garatge i allí tancades amb la meva amiga ens vam posar a pensar què podíem fer. Vam trobar un guix i vam començar a guixar al dipòsit de la calefacció d´aquells antics de Gasoil. Seguidament, la ment es desbordava: vam pujar a buscar les nines, les vam baixar al garatge i ens vam imaginar que el dipòsit de gasoil era una pissarra d´escola i que nosaltres érem les mestres.

El garatge de sobte es va convertir en una classe plena de nines i ossets de peluix que eren els nostres alumnes i nosaltres unes fantàstiques professores. Va ser genial i hi vam jugar molts dies.


El Joc ocupa un lloc essencial en la construcció de la personalitat infantil perquè a través d'ell el nen expressa i comunica els seus sentiments. El joc és molt més que una manera d'entretenir-se, és un mitjà d'aprenentatge. Viure les experiències mitjançant el joc dóna la possibilitat al nen de conèixer-les i comprendre-les millor. El joc és, doncs, un espai creatiu tant físic com emocional.

La creativitat és un procés dinàmic que permet al nen desenvolupar la seva relació amb el món, expressar els seus sentiments, exterioritzar la seva imaginació, i resoldre per ell mateix situacions que se li plantegen.

Jugar demana temps, llibertat i intimitat, per poder inventar un món propi, diferenciat de la realitat dels adults. 

Núria Bou.  Mare Enric P3

Eureka: Fites que ens fan crèixer!

Qualsevol dia és bo per celebrar alguna cosa (que comença la primavera, que el nostre equip favorit guanya una competició). Una efemèride és la celebració d’un fet important. En el cas dels científics, la seva data de naixement o mort o la data de publicació d’algun treball seu cabdal  és objecte de recordatori i celebració. Així l’any 2005 es commemorà el centenari de la publicació  de tres treballs fonamentals per part de l’Albert Einstein (es va aprofitar per celebrar l’any internacional de la física). El 2009 es commemorà que feia 400 anys que Galileu va realitzar la primera observació astronòmica amb un telescopi (va ser l’any internacional de l’astronomia). L’any 2011 coincidí amb el centenari del lliurament del Premi Nobel de Química a Marie Curie (fou l’any internacional de la Química). 

Per qualsevol dia de l’any sempre trobarem algun científic que hagi nascut o hagi mort o hagi fet alguna contribució rellevant. En aquesta nova secció de l’Enfila’t recordarem a científics de vàlua reconeguda. Persones realment importants que han deixat la seva marca en la història de la ciència i la tecnologia. I que es mereixen, no la fama (hi ha molts famosos i famosets que surten als medis de comunicació dia si dia també sense cap mèrit que els avali, més bé al contrari) si no el reconeixement de la seva tasca per eixamplar i estimular el coneixement.


Alan Turing, matemàtic i informàtic

Enguany és commemora el centenari del naixement d’un dels pares de la informàtica, el matemàtic britànic Alan Turing (1912, Londres; 1954, Wilmslow). Era fill d’un funcionari britànic destacat en l’Índia. De ben petit ja va mostrar el seu enginy i interès pels trencaclosques i el números. Es diu que va aprendre a llegir en només tres setmanes. Amb 16 anys llegia (i entenia) els treballs de l’Albert Einstein (un dels físics més famosos de l’època) El seu primer amor va ser un company d’escola (sí, l’Alan era homosexual). La seva mort sobtada el va afectar profondament. Es va fer ateu.


Fig. 1. El Pilot ACE (Automatic Computer Engine -Motor de Computació Automàtica-), un dels primers ordinadors britànics dissenyat per l’Alan Turing. (Computer History Museum)

Donada la seva poca predisposició per les humanitats, va suspendre els exàmens finals vàries vegades (si un suspèn no està tot perdut, sempre es pot acabar sent bo en un altre camp). I va entrar en una escola universitària (el King’s College de la Universitat de Cambridge) que no era la que volia. Allà acabaria sent professor el 1935. Tres anys més tard va obtenir el seu doctorat a la Universitat de Princeton. 

En un treball de 1936 (tenia 24 anys, i és que el que no es fa de jove...) ja va introduir un concepte nou, avui anomenat Màquina de Turing: una màquina capaç de realitzar qualsevol problema matemàtic que es pogués representar mitjançant un conjunt d’ordres o instruccions (algorisme). En la seva tesi (1938) introduí la idea de la màquina oracle que permetia estudiar problemes que no tenien una solució mitjançant algorismes. 

Durant la Segona Guerra Mundial, l’Alan va ser un dels principals investigadors que va participar en desxifrar els codis secrets que els nazis utilitzaven en les seves comunicacions. Les seves contribucions matemàtiques van contribuir a trencar els codis de la màquina de xifratge Enigma dels alemanys i anticipar els seus moviments i atacs militars (fig. 2). Va dissenyar una màquina elèctric-mecànica que permetia simplificar moltíssim les claus enigma candidates. La bomba de Turing, així es deia, era l’eina principal que els criptògrafs aliats utilitzaven per llegir les transmissions d’Enigma (rieu-vos ara de les pel·lícules d’espies). Com tot servei secret, els treballs de Turing de ruptura de codis no es van fer públics fins molt després, l’any 1970. Ni la seva família ni amics tenien constància del seu treball per l’exèrcit aliat (com els superherois que no reben mai reconeixement per les seves accions).



Fig. 2. Una màquina Engima nazi en acció, abaix a l’esquerr. (Wikipedia)

Els estudis en computació de l’Alan van servir, entre moltes aplicacions (fig. 1), per la construcció al 1943 de la primera computadora electrònica programable, Colossus. Al 1949 va treballar en el programari (software) d’una de les primeres computadores electròniques del món amb el programa emmagatzemat en la mateixa màquina: la Manchester Mark I (dades només pels amants de la informàtica: tenia una memòria principal (RAM) de 1280 bytes i emmagatzemava en memòria 3750 paraules. Sumava en 1,8 milisegons i trigava molt més en multiplicar. Compareu això amb les prestacions del vostre ordinador portàtil!).  


Fig. 3. El Test de Turing (1950): la màquina supera la prova si l’humà que fa les preguntes és incapaç de descobrir que és una màquina. (Wikipedia)

En un article de 1950 va tractar el problema de la intel·ligència artificial i proposà una prova estàndard (el Test de Turing) per tal de demostrar la intel·ligència d’una màquina (fig.3). L’Alan va escriure un programa per jugar a escacs (1952). Com a l’època no hi havia cap màquina prou potent per executar-lo, ell mateix simulava el funcionament de l’ordinador: trigava més d’una hora i mitja en fer un moviment! (desesperant)

Al 1952, la seva carrera professional es va truncar en ser acusat i processat per la seva homosexualitat (il·legal al Regne Unit en aquesta època). Fou condemnat. Se li donà l’opció d’anar a la presó o de sotmetre’s a un tractament hormonal. Escollí la segona i va acabar amb greus alteracions fisiològiques. Dos anys després moriria per enverinament en menjar-se una poma amb cianur. Oficialment, va ser un suïcidi però no està del tot clar. Malgrat les iniciatives populars, el Parlament britànic ha desestimat l’indult del científic (la darrera, aquest mateix any 2012). (Aquesta és l’Europa tan avançada que ens venen!) 

Qualsevol que es dediqui avui en dia a la informàtica sigui professionalment o com a usuari, té un deute amb aquest científic.
Pels que us  agrada el cinema i la literatura, aquí van un parell de referències a l’aparició de Turing, bé d’alguna de les seves aportacions, a la ficció. Si heu vist el film Blade Runner (1982), pot ser recordareu l’ús d’un test de nom força rar: prova de Voight-Kampff. Doncs bé, és fictici però està inspirat en el test de Turing i al film el fan servir per detectar i distingir els androides (replicants Nexus 6) dels éssers humans. A partir d’una bateria de preguntes i mesurant les variacions de les funcions corporals (respiració, ritme cardíac, moviment dels ulls, temps de reacció), Rick Deckard (Harrison Ford) intenta descobrir si la Rachael (Sean Young) és o no humana. L’acció transcorre a Los Angeles, l’any 2019. Ja queda poc... (fig. 4).


Fig. 4. El test de Turing a Blade Runner: http://www.youtube.com/watch?v=idsLV5AJyDk

A la novel·la Neuromante (1984) de Willian Gibson, pionera en la introducció de les xarxes informàtiques (Internet), es menciona la Policia Turing, que vigila l’aparició d’intel·ligències artificials al ciberespai. Més que vigilar-les caldria promocionar-les: intel·ligència sigui humana o artificial, és el que ens fa falta.

Per saber més:
·         Leavitt, D.: Alan Turing: el hombre que sabía demasiado, Antoni Bosch,  Barcelona (2008)
·         Lehoz-Beltra, R.: Turing: del primer ordenador a la inteligencia artificial, Nivola, Madrid (2009)
·         Singh, S.: Los códigos secretos, Debate, Barcelona (2000)
·         Wikipedia

El racò de la ciència

QUINS OUS!

La primavera, diuen, la sang altera. Encara que, pot ser, no sigui la primavera sinó que els que realment ens alteren siguin els responsables d’aquesta crisi, obstinats en fer-nos creure que som nosaltres, els ciutadans de a peu, els culpables.
Bé, nosaltres a la nostra. Es a dir, a fer ciència ara que tindrem uns dies de vacances. I com que la Pasqua va d’ous, doncs ho aprofitem. Us proposem tres experiències amb ous, frescos i durs. Per realitzar la tercera experiència, sobre tot, demaneu la supervisió d’un adult.
Com saber si un ou és fresc o ja està cuinat?
Una manera molt senzilla de distingir un ou de gallina fresc d’un ou dur, ja cuinat, és fer-lo ballar sobre la taula. Es a dir, feu-lo girar amb un gest ràpid com una baldufa (fig. 1).
L’ou dur, l’interior del qual està endurit per la cocció, es comporta com un objecte completament sòlid i ballarà d’allò més bé. En canvi, l’ou cru que té el seu interior líquid, ballarà malament: el líquid interior no està unit a la closca i no pot rebre, d’entrada, l’impuls que li donem a aquesta. Girarà malament i s’aturarà abans.





Figura 1. És un ou fresc o dur? En Calimero  no sap la resposta i diria: “És una injustícia!” O bé: “Ningú em vol perquè sóc petit i negre!”
L’ou fresc el podeu fer servir pel següent experiment. I l’ou dur, pel tercer.
Com aconseguir que un ou fresc floti
Els ous de gallina són més densos que l’aigua. Si els fiquem en una olla o recipient amb aigua, s’enfonsen. Es pot fer que un ou fresc suri en l’aigua afegint sal. Us caldrà aproximadament uns 40 g de sal per 1 litre d’aigua. Afegiu la sal lentament i removeu. A mesura que augmenta la concentració de sal, veureu com l’ou comença a pujar del fons del recipient fins arribar a flotar a la superfície (fig. 2). La densitat de l’aigua salada és similar a la de l’ou fresc i aquest flota.
En alguns centres i hotels termals, ara tant de moda, hi ha piscines d’aigua molt salada que proporcionen als seus usuaris una relaxant sensació d’ingravidesa.

Pels que vulgueu seguir amb l’experiment (i estigueu disposats a donar per perdut l’ou) podeu fer el següent: torneu a ficar l’ou fresc en el recipient ara amb aigua sense sal. S’enfonsa fins el fons i es manté amb l’eix major horitzontal. 

                                                          

Figura 2. L’ou flotant.
A mesura que van transcorrent els dies, l’ou es va passant (es va fent malbé), disminueix gradualment la seva densitat i, en conseqüència, augmenta la seva tendència a flotar. L’eix major tendeix a aixecar-se. Així, un ou de tres setmanes encara es trobarà al fons però el seu eix estarà gairebé vertical. Si deixeu passar més temps, l’ou passat flotarà. Per evitar males olors, llenceu l’ou a les escombraries (a la secció de residus orgànics) procurant que no es trenqui (esteu avisats).

Com introduir un ou en una ampolla
Prepareu un ou dur (demaneu l’ajut d’un adult). Traieu-li la closca. Busqueu una ampolla buida de vidre de coll més gran que el de les típiques ampolles de vi o cava. Una d’orxata fresca buida és ideal. El coll de l’ampolla ha de tenir un diàmetre una mica més petit que la mida de l’ou. Enceneu (amb cura) un tros de paper de diari i llenceu-lo dins l’ampolla. Deixeu que cremi uns instants i abans de que es consumeixi, tapeu l’ampolla amb l’ou dur pelat de manera que ajusti perfectament com si fos el tap.
Veureu com l’ou s’estira fins passar pel coll de l’ampolla i acaba penetrant en el seu interior. Per què? L’aire de l’ampolla escalfat per la combustió del paper, s’ha dilatat i una part ha estat expulsat. En tapar l’ampolla amb l’ou i refredar-se, es contrau, disminueix la pressió i l’ou és empentat cap endins per la pressió atmosfèrica que ens envolta. L’ou penetra lentament i cau dins l’ampolla.




Figura 3. L’ou penetra en l’ampolla.
Ou perdut? En principi, l’experiment és reversible: amb l’ou dins (i sencer), si s’escalfa l’aire interior de l’ampolla fins guanyar la pressió atmosfèrica, l’ou sortirà. Nosaltres no ho hem provat: si no es fa bé, l’ampolla es pot trencar per l’escalfament. Aneu em compte, doncs.
Bona ciència!

Manel Moreno, pare de 2on i 4art